Isabel, ara voldria...

Isabel, ara voldria...  

Isabel, ara voldria haver quedat amb tu per iniciar una tasca, una d'aquelles que són fruit de la utopia, de les quals pot participar tothom i sempre, perquè no tenen data de caducitat ni drets d'admissió.

Ara voldria trobar-te pels camins que serpentegen entre aules de la facultat per robar temps al temps i fer un parèntesi al tragí de tants anys. Seuríem sobre la gespa i deixaríem lliscar les paraules pausadament. Escamparíem els sons del silenci per l'espai, perquè arribessin a tothom i sempre més.

Ara voldria ser en una plaça (potser la de les oliveres) envoltades d'estudiants d'ahir, d'avui i de demà, sense horaris, sense temps. Escoltaríem en les seves converses la búsqueda de respostes a tot allò que no els vam saber orientar perqué nosaltres també les buscàvem.

Ara voldria passejar per la sorra de la platja com hem fet algunes vegades, com ho han fet i ho faran tanta i tanta gent. Els nostres peus deixaríen petjades que es confondríen fins a formar un tapís de relleus. Bocins de pensaments barrejaríen amb d'altres, mirades que esdevindrien una sola mirada, pensaments entre milers de pensaments.

Ara voldria, Isabel, abraçar-te. Fusionar només en una, totes les que ens hem fet i les que ens hem perdut. Una abraçada on càpiguen les de totes les persones que s'estimen.

Àngels Prat i Pla
Professora de la Facultat de Ciències de l'Educació, UAB
Companya i amiga